Enric Llonch

  • December 12, 2018

    Jekyll

    Podria aprofitar i justificar la falta d’activitat al blog amb la notícia d’avui però, honestament, no. La vida és l’únic responsable que no hagi pogut escriure gaire recentment però potser això canvia ara que he migrat (per fi) el blog fora de Tumblr.

  • October 14, 2018

    Past Lives

    Si alguna cosa he descobert a força de llegir opinions de música a Internet és que la gent odia quan un artista no-pop comença a fer música pop. Especialment si aquest artista era una banda de rock. A mi, òbviament, m’encanta. Aquest any m’he enganxat fort al disc de Now, Now Saved i ara us en porto un altre. És la banda Against the Current, coneguts per haver fet pop punk i alternative rock en el passat, i que ara s’enfronten al pop rock.

  • September 19, 2018

    Bloom

    El segon àlbum d’estudi del cantant australià Troye Sivan havia de ser, en ulls de molts, la seva entrada al món de les estrelles pop. Amb el radiant, nocturn i gairebé èpic “My My My!” Sivan marcava unes expectatives que difícilment ha complert durant els vuit mesos que hi ha hagut entre el lead single i el llançament del disc. És, potser justament per això, un disc diferent del que s’espera d’un artista pop al 2018. Un disc amb poc compromisos, grans ambicions i una execució que tot i tenir limitacions majúscules, sap sortir-se’n millor del que ho feien anteriors projectes de Troye però sense satisfer tothom.

  • August 24, 2018

    Sweetener

    En el seu quart àlbum, Ariana Grande demostra tenir una mica més d’identitat personal que la majoria dels seus contemporanis. Des de Yours Truly, la nord-americana ha anat creant el seu propi camí d’R&B-pop que flirteja amb les tendències contemporànies i alhora té el retrovisor posat. Amb Sweeter, la seqüela del molt disfrutable però irregular Dangerous Woman, ha tornat a mantenir l’equilibri.

  • August 15, 2018

    Astroworld

    Rodeo em va agafar una mica per sorpresa. El primer disc d’estudi del raper de Houston Travis Scott havia de superar moltes expectatives: les associades a un debut, les del mixtape debut de l’artista Old Pharaoh, les del mixtape-avançament Days Before Rodeo, i les que les seves associacions amb figures potents del gènere (Kanye West i el seu Yeezus, la narració de T.I.) havien creat. El disc, una barreja de trap intoxicat i maximalista melòdic, començava a canviar la narrativa d’Scott — de raper/productor a una mena de curador d’artistes i mood que s’avançava al que Kanye, Drake i Dre farien després a The Life of Pablo, More Life i Compton. Un projecte que va guanyar-li una gran quantitat de fans per ser eclèctic, dens i enganxós — tres característiques que costaven de trobar al seu successor, Birds In The Trap…, i encara menys a la seva col·laboració amb Quavo Huncho Jack. La fórmula Rodeo s’havia convertit en fórmula Travis i el que quedava era una barreja diluïda d’autotune, melodies repetides sense variació i una definició de mood més tirant a ambient que a estat d’ànim.

  • August 05, 2018

    Burn Slow

    Ja fa mesos que penso que aquest any no hi ha hagut gaires bons EPs de pop. Potser és que no he tingut sort, o que he perdut facultats descobridores, pensava. Però és que realment n’hi ha hagut pocs, per això volia destacar el nou de Jaira Burns.

  • July 08, 2018

    Scorpion

    Drake no ho està passant bé. Porta anys passant-ho malament. En un estat d’èxit permanent que ens fa dubtar de quin és el seu peak autèntic, el raper-cantant-actor es presenta cada vegada més trist i paranoic als seus àlbums. Drake ha fet un gir en tristesa, però. El paper identificable, sentimentaloide del genial Take Care va començar a caure’s amb el mig-triomfàtic, mig-melancòlic Nothing Was The Same. Amb Views, l’àlbum que va consolidar la inconsistència de Drake després del fantàstic mixtape If You’re Readiung This, se’ns venia com algú solitari, claustrofòbic, ajustant-se a la fama en el pitjor sentit de l’expressió. Tot i el canvi desagradable de personalitat, i una falta notable d’idees noves, Views almenys tenia un concepte darrere—un projecte que seguia les estacions a la ciutat de Toronto, canviant d’estat d’ànim i explorant la diversitat cultural per què es famosa la ciutat natal de Drake (des del dancehall estiuenc fins als beats sota l’aigua glaçada de Noah “40”). More Life, en teoria una playlist i no un disc, seguia aquesta tendència rodamon, conquerint ara el Regne Unit i portant-ne d’allà el grime, influències de house i accents exagerats. El resultat? El projecte més divertit i entretingut del canadenc des d’If You’re. Però Drake tard o d’hora havia de tornar a treure un àlbum, i òbviament ha sigut més d’hora que tard. Scorpion és la seqüel·la més directa de Views que podia treure, però encara més espartana en so i en idees.

  • June 24, 2018

    ye

    A la segona setmana dels divendres Wyoming, Kanye va treure ye, el seu primer disc en solitari des de The Life of Pablo de fa dos anys. Tot i que els dos projectes han vingut molt condicionats per l’activitat de Kanye a Twitter, el de Chicaco arriba a ye en un estat de percepció pública molt diferent. ye havia de respondre molts dubtes als fans i haters del raper després d’un mes de promoció i polèmica que va culminar en el ja famós moment a TMZ on Kanye va dir que “slavery is a choice”. Des d’aleshores es va calmar una mica, reconeixent l’error, i qüestionant-se els seus mètodes, però tot i així volíem que el disc respongués d’alguna manera a tot això, demanant perdó i justificant-se a parts iguals. L’àlbum fa el que pot en aquest sentit, perquè no arriba a entrar en política com anteriors singles havien intuït (“Ye Vs. The People”), però sí que està marcat pel context personal de Kanye. Líricament, s’allunya de la política per entrar a una esfera molt personal, més del que havíem sentit abans a cap altre disc de Kanye.

  • June 10, 2018

    so sad so sexy

    El concepte de “my big pop album” és un possible malson per a tots els fans d’artistes més alternatius que en el passat han flirtejat amb el pop sense bolcar-s’hi. És especialment temut quan aquests artistes estan a la barrera del pop, i no en un gènere completament diferent. Des d’Ellie Goulding amd Delirium fins a St. Vincent amb Masseduction, des de The Weeknd amb Beauty Behind The Madness fins a Lorde amb Melodrama. des de Kanye West amb 808s & Heartbreak fins a Nicki Minaj amb Roman Reloaded. La sueca Lykke Li s’afegeix a la llista ara amb so sad so sexy (minúscules intencionades).

  • June 09, 2018

    DAYTONA

    Pusha T representa artísticament el que a molts ens agradaria ser. No parlo de grans traficants de droga, sinó de com amb els anys ha anat perfeccionant i polint el seu do: el rap. El que per altres artistes seria encaixonar-se i reduir cada vegada més el seu impacte, Pusha ho ha convertit en una autèntica arma de destrucció que té, en Daytona, el seu clímax.