Enric Llonch

  • February 05, 2019

    Tres nous projectes: DEADPAVO, Cyberclick, YourPopShot

    Petita actualització personal per als que encara es preguntin què faig amb la meva vida. Sé que existeix la pàgina de “Colophon” —i de fet recentment la vaig reescriure i actualitzar— però sempre és millor posar-se al dia d’una manera més directe.

  • January 12, 2019

    Les 15 pel·lícules del 2018

    Anem a provar una cosa diferent. Aquest any, segons Letterboxd he vist 133 pel·lícules, moltes recents, algunes de més antigues. És moltíssim per mi. Significa que vaig veure una pel·lícula un de cada tres dies. Increïble. De totes aquestes, però, la majoria no van sortir al 2018, sinó abans. És per això que en aquest article parlaré de 15 pel·lícules del 2018 que em van encantar al 2018.

  • January 03, 2019

    Els 85 singles del 2018

    Aquest any —és a dir, l’any passat— he escoltat més singles que mai. Potser també en quantitat, però em refereixo al fet d’escoltar singles com a experiència, radicalment diferent a la dels EPs o els àlbums. De fet, les meves playlists mensuals on aglutino aquests nous singles s’han fet més llargues, de la quantitat de (bona) música que he trobat setmana rere setmana. Estic pensant / preparant maneres més útils de promocionar i parlar de tota aquesta música, però de moment tenim el que tenim.

  • December 29, 2018

    Els 50 EPs del 2018

    La llista amb els meus 50 EPs preferits del 2018. Inclou artistes com Violet Days, Khalid, Graace, Sasha Sloan o Guard.

  • December 25, 2018

    Els 50 àlbums del 2018

    Quin any, no? Se’m fa difícil recordar la primera meitat del 2018 perquè sembla que sigui d’un altre any completament diferent, i això fins i tot s’ha traslladat a la música, amb alguns discs que van ser molt importants per mi durant els primers mesos i que ara ja no sé ni com sonen (?). D’altres, però, han sabut aguantar molt bé el pas del temps i fins i tot m’agraden més ara que quan van sortir. I sempre hi ha les tries d’última hora, aquests discs que et captiven just abans de fer la llista i que inclous més per instint que per prova empírica —per exemple l’any passat Pop 2 de Charli.

  • December 12, 2018

    Jekyll

    Podria aprofitar i justificar la falta d’activitat al blog amb la notícia d’avui però, honestament, no. La vida és l’únic responsable que no hagi pogut escriure gaire recentment però potser això canvia ara que he migrat (per fi) el blog fora de Tumblr.

  • October 14, 2018

    Past Lives

    Si alguna cosa he descobert a força de llegir opinions de música a Internet és que la gent odia quan un artista no-pop comença a fer música pop. Especialment si aquest artista era una banda de rock. A mi, òbviament, m’encanta. Aquest any m’he enganxat fort al disc de Now, Now Saved i ara us en porto un altre. És la banda Against the Current, coneguts per haver fet pop punk i alternative rock en el passat, i que ara s’enfronten al pop rock.

  • September 19, 2018

    Bloom

    El segon àlbum d’estudi del cantant australià Troye Sivan havia de ser, en ulls de molts, la seva entrada al món de les estrelles pop. Amb el radiant, nocturn i gairebé èpic “My My My!” Sivan marcava unes expectatives que difícilment ha complert durant els vuit mesos que hi ha hagut entre el lead single i el llançament del disc. És, potser justament per això, un disc diferent del que s’espera d’un artista pop al 2018. Un disc amb poc compromisos, grans ambicions i una execució que tot i tenir limitacions majúscules, sap sortir-se’n millor del que ho feien anteriors projectes de Troye però sense satisfer tothom.

  • August 24, 2018

    Sweetener

    En el seu quart àlbum, Ariana Grande demostra tenir una mica més d’identitat personal que la majoria dels seus contemporanis. Des de Yours Truly, la nord-americana ha anat creant el seu propi camí d’R&B-pop que flirteja amb les tendències contemporànies i alhora té el retrovisor posat. Amb Sweeter, la seqüela del molt disfrutable però irregular Dangerous Woman, ha tornat a mantenir l’equilibri.

  • August 15, 2018

    Astroworld

    Rodeo em va agafar una mica per sorpresa. El primer disc d’estudi del raper de Houston Travis Scott havia de superar moltes expectatives: les associades a un debut, les del mixtape debut de l’artista Old Pharaoh, les del mixtape-avançament Days Before Rodeo, i les que les seves associacions amb figures potents del gènere (Kanye West i el seu Yeezus, la narració de T.I.) havien creat. El disc, una barreja de trap intoxicat i maximalista melòdic, començava a canviar la narrativa d’Scott — de raper/productor a una mena de curador d’artistes i mood que s’avançava al que Kanye, Drake i Dre farien després a The Life of Pablo, More Life i Compton. Un projecte que va guanyar-li una gran quantitat de fans per ser eclèctic, dens i enganxós — tres característiques que costaven de trobar al seu successor, Birds In The Trap…, i encara menys a la seva col·laboració amb Quavo Huncho Jack. La fórmula Rodeo s’havia convertit en fórmula Travis i el que quedava era una barreja diluïda d’autotune, melodies repetides sense variació i una definició de mood més tirant a ambient que a estat d’ànim.